Alegria

Avui criticarem a mort això: "Vivim atrapats en la rutina, la societat ens asfíxia."

No sé de qui provenen les difamacions, no sé qui és l'il·lustre pensador que va textualitzar aquest sentiment de buidor que, segons diu el tòpic, impregna a la nostra societat. Ens manca un sentit, un fi.

Deixeu-me dir que més enllà de si algú realment es sent identificat amb l'escrit a sobre tinc totalment clar que jo no.

Vull constatar que no estic gens d'acord amb aquesta filosofia de vida del trobar satisfacció en l'amargor. Sí, la societat ens asfíxia. El fet d'haver identificat el culpable (que en el fons és un ent abstracte i del qual tu formes part) pot ser un alleujament. Sí, estem atrapats. Volem sortir però no podem perquè és impossible, és el fat reservat per nosaltres i l'hem de dur amb orgull i resignació.. i amb la consciència tranquil·la.
Però malgrat que tant el victimisme i l'inevitable ens eximeixen de responsabilitat ( i això ho fa tot una mica més lleuger),  per molt que et justifiquis i adoptis filosofies de vida manelistes el que és un fet és que no deixes de ser un pringat. Sí, un pringat. I això no ho dic jo (bé, de fet si que ho dic), si no que ho diu el propi pringat, aquell que propaga la idea generalitzada de que la vida és una merda, i amb la vida es refereix la seva vida. En el fons, aquell que es queixa.

En el que jo no estic d'acord es en que tot això sigui immutable, encara que pensar-ho ens pot fer sentir millor.  I apreteu-vos els cinturons que ara ve el missatge moral i us dic com heu de viure la vostre vida...! No, es conya. Tampoc passa res per ser un pringat, jo mateix considero que ho he estat durant èpoques. No dic que fos inevitable, però m'ha fet arribar on soc: on ja no m'hi considero.  No em desagrada la meva rutina i no tinc cap queixa, i no per resignació, si no per alegria.

Eclipsat

Em sento eclipsat pel meu jo de 14 anys. M'he impressionat a mi mateix, però no com un sentiment d'orgull derivat del narcisisme, no! Si no com a constatació d'un autoodi, d'un rebuig al ser, a l'actual, d'un dolor produït per l'insatisfacció resignada del pensament que ja està tot dat.

 Mireu-ho d'aquesta manera: Qui fos que jo fos amb 14 anys en tenia encara 5 més per arribar els dinou. Llavors jo els dec haver fet servir per involucionar, però dins el pla complex i no real, perquè no sento que hagi tornat a cap lloc on hagi estat abans. (Hà, l'idea del pla complex representat amb mòdul i argument com a constació irrefutable de la veracitat de la roda de la fortuna boeciana).

Però el pensament poètic i sobretot el raonament poètic (que és un oxímoron per definició) ens porten inevitablement a situacions inversemblants un cop superat el significat primer i evident de la metàfora en qüestió. Així doncs, com si dels termes superiors d'una serie de taylor es tractessin, podem seguir aprofundint en la metàfora plantejada anteriorment.

Si jo m'he eclipsat, ho he fet única i exclusivament davant meu, la qual cosa ens presenta un dilema evident. Si jo sóc el terme eclipsat, jo sóc allò que ha estat tapat i el qual no es veu o es veu amb menys claror. Però paradoxalment sóc també jo el que percep l'eclipsi, és a dir que la meva capacitat de contemplació no està, en l'analogia geogràfica, al mateix lloc que la substància, allò contemplat, de jo mateix. És a dir, sóc a més d'un lloc alhora. I així podríem arribar a crear una ontologia del ser que se sustentaria en res més que en ella mateixa.
Perquè tractar amb metàfores i pretendre que serveixin per alguna cosa més que rascar la superfície és embolicar la troca, és una confusió imperdonable entre realitat i subjectivitat (perquè la realitat única i universal existeix) que ens duu a conclusions antiintuitives i, sobretot, gratuïtes, atzaroses, lògicament invàlides i fàcilment rebatibles per reducció a l'absurd: creant una altra metàfora per explicar el mateix i veient com s'arriba a conclusions diferents. 


Prescindint de metàfores, però, veiem que la cosa no canvia massa. Ens seguim trobant amb constructes arbitaris, però almenys ja no es tan fàcil extreure d'aquí una ontología mística com en el cas anterior, la qual cosa sempre és d'agrair.

 Per explicar el fenomen que he experimentat en primer persona podríem fer-ho així: La comparació entre el jo passat i el jo present i l'observació de les expectatives passades enfocades al present desperten en mi un sentiment de frustració al no veure's complides. Aquest sentiment de frustració és el que jo he associat anteriorment amb la meva capacitat d'introspecció dient que no em percebia bé, que em veia eclipsat i apagat.

Si bé aquesta explicació pot no satisfer a tothom, estic segur que n'hi hauria d'altres que serien igual de dogmàtiques i irrefutables, crec que es fa evident que és preferible a l'anterior per els motius exposats fa dos paràgrafs.
(Tampoc pretenia donar una explicació psicològicament(referent a la branca acadèmica, no a la "psico" en si) vàlida, perquè no deixaria de ser més arbitraria que la donada.)

Així doncs, aquí s'acaba aquest circumloqui sobre la poesia i la raó amb uns fruits més aviat minsos, però fruits, al capdavall, que són (i ens posarem didàctics):

1/ La metàfora sorgeix del què.
1.1/ El què no sorgeix de la metàfora.

O en versió alternativa.

1/ La poesia expressa sentiments.
1.1/ Els sentiments són propis, únics i subjectius.
2/ La raó treballa amb axiomes.
2.1/ Les conclusions seran tan universals com els axiomes ho siguin.
2.1.1/ Els axiomes poètics són no-universals.
3/ El raonament poètic s'ha de tractar pel que té de poètic, no pel que té de raonament.