Avui he escrit molt. Quan he acabat, he rellegit el text i he tret el que no veia clar, allò que quan he escrit pensava però que ara, minuts després, ja no penso. Això és el que n'ha quedat.

Dubte

Què és el dubte? És preferible a la certesa? És legítim crear aquesta relació d'oposats?
El dubte no és sempre constructiu, però la certesa és estàtica. La certesa d'això, la certesa d'allò, la certesa del contrari. No és pas el coneixement, si no el dogma, el que arrela ben fons i et permet estar quiet, quiet. I sí, a sobre hi creix un arbre: La certesa d'això, d'allò, del contrari. El coneixement. Aferra't a la branca que vulguis, que totes tenen les mateixes arrels podrides.

I això, senyors, és el dubte (i no el constructiu). "Hi haurà mai cap certesa?"  I si us hi fixeu condensa en paradoxa. "No."

Frustració

Avui m'he adonat que l'ampolla de llet que ahir vaig comprar no conté llet entera, com jo pensava, si no que es desnatada.

Això m'ha trencat els esquemes. M'ha deixat sense paraules, amb la boca oberta. Decepció i un sentiment de desempar. Sempre he viscut pensant que tenia el control. Llàgrimes d'impotència. Per què a mi? És una lliçó d'humilitat. Com sobreposar-me a aquest revés que m'ha fet la vida?

Amant del control com sóc, acostumat a saber en tot moment el que hi ha a la nevera, això ha suposat un punt d'inflexió en la meva existència. Com he de ser capaç d'administrar la meva vida si no puc ni encarregar-me d'una cosa tan nímia com és la llet.

Amb ràbia he començat a cridar. He llençat els plats per terra. He tombat els mobles. He estripat els quadres. He picat de peus a terra, m'he agenollat i m'he clavat vidres a les mans i a les cames. He cridat de dolor. M'he tret els vidres.

M'he calmat i després he postejat aquesta entrada. Amb un bon bol de llet desnatada a les mans, esclar.

Nou

Fer una cosa molt nova per tu, molt. Fer-la durant molta estona. Durant un dia o així, o més, però l'important és que sigui molt intensament. Si es fa això sovint s'arriba a un estat de irrealitat, d'estar immers en la novetat, d'haver creuat una frontera, d'un "no-m'ho-puc-creure-això-és-molt-estrany". Doncs bé, aquest estat mola. 

Després t'hi acostumes.




 

Sobre el fàstic que fa titular una entrada "alegria" i sobre com de bé fa quedar l'autocrítica

Últimament estan de moda els llibres per dummies. La gent compra llibres per dummies, cosa que ens assegura, per si en dubtàvem, que ho són. La gent intenta assolir unes habilitats extraordinàries sense esforç. No dic que això sigui criticable, ni que no sigui possible..! He, he, esperàveu que anés per aquí, eh? Doncs no. A mi em sembla de puta mare.
 La reflexió d'avui és menys profunda i més destructiva: Si jo fos un gurú de una-puta-merda-qualsevol m'agradaria ensenyar coses a gent desperta, a gent intel·ligent, a gent malvada, interessada, despiatada, astuta i recargolada, si vols... però a gent capaç. No a subnormals. És clar que no estem parlant del plaer d'ensenyar pel sol fet d'ensenyar. Estem parlant de producció, de fer algo de la matèria humana que tenim a davant. Alguna cosa digna de tu oh-gurú-suprem. Desconfia, desconfia d'aquell que s'apiada dels dummies. Si! Ja sé que ningú us ensenya res perquè sou average, no sou destacables, no sou del més mínim interès (dels collons), però jo m'apiado de vosaltres i us faig un llibre adaptat a les vostres capacitats inferiors. Bravo. Best-seller, fill de puta. El teu antielitisme no se'l creu ningú.

I ja veieu que aquí d'autocrítica res. No ens posem kafkians i ploramiques. Em sento orgullós de la meva obra en el seu conjunt. Alegria és un títol ben maco i flonjo i ensucrat. I així sóc jo. Com un osset de peluix envoltat de sucre d'aquell rosa de les fires. Exacte. Això sóc jo.

Alegria

Avui criticarem a mort això: "Vivim atrapats en la rutina, la societat ens asfíxia."

No sé de qui provenen les difamacions, no sé qui és l'il·lustre pensador que va textualitzar aquest sentiment de buidor que, segons diu el tòpic, impregna a la nostra societat. Ens manca un sentit, un fi.

Deixeu-me dir que més enllà de si algú realment es sent identificat amb l'escrit a sobre tinc totalment clar que jo no.

Vull constatar que no estic gens d'acord amb aquesta filosofia de vida del trobar satisfacció en l'amargor. Sí, la societat ens asfíxia. El fet d'haver identificat el culpable (que en el fons és un ent abstracte i del qual tu formes part) pot ser un alleujament. Sí, estem atrapats. Volem sortir però no podem perquè és impossible, és el fat reservat per nosaltres i l'hem de dur amb orgull i resignació.. i amb la consciència tranquil·la.
Però malgrat que tant el victimisme i l'inevitable ens eximeixen de responsabilitat ( i això ho fa tot una mica més lleuger),  per molt que et justifiquis i adoptis filosofies de vida manelistes el que és un fet és que no deixes de ser un pringat. Sí, un pringat. I això no ho dic jo (bé, de fet si que ho dic), si no que ho diu el propi pringat, aquell que propaga la idea generalitzada de que la vida és una merda, i amb la vida es refereix la seva vida. En el fons, aquell que es queixa.

En el que jo no estic d'acord es en que tot això sigui immutable, encara que pensar-ho ens pot fer sentir millor.  I apreteu-vos els cinturons que ara ve el missatge moral i us dic com heu de viure la vostre vida...! No, es conya. Tampoc passa res per ser un pringat, jo mateix considero que ho he estat durant èpoques. No dic que fos inevitable, però m'ha fet arribar on soc: on ja no m'hi considero.  No em desagrada la meva rutina i no tinc cap queixa, i no per resignació, si no per alegria.

Eclipsat

Em sento eclipsat pel meu jo de 14 anys. M'he impressionat a mi mateix, però no com un sentiment d'orgull derivat del narcisisme, no! Si no com a constatació d'un autoodi, d'un rebuig al ser, a l'actual, d'un dolor produït per l'insatisfacció resignada del pensament que ja està tot dat.

 Mireu-ho d'aquesta manera: Qui fos que jo fos amb 14 anys en tenia encara 5 més per arribar els dinou. Llavors jo els dec haver fet servir per involucionar, però dins el pla complex i no real, perquè no sento que hagi tornat a cap lloc on hagi estat abans. (Hà, l'idea del pla complex representat amb mòdul i argument com a constació irrefutable de la veracitat de la roda de la fortuna boeciana).

Però el pensament poètic i sobretot el raonament poètic (que és un oxímoron per definició) ens porten inevitablement a situacions inversemblants un cop superat el significat primer i evident de la metàfora en qüestió. Així doncs, com si dels termes superiors d'una serie de taylor es tractessin, podem seguir aprofundint en la metàfora plantejada anteriorment.

Si jo m'he eclipsat, ho he fet única i exclusivament davant meu, la qual cosa ens presenta un dilema evident. Si jo sóc el terme eclipsat, jo sóc allò que ha estat tapat i el qual no es veu o es veu amb menys claror. Però paradoxalment sóc també jo el que percep l'eclipsi, és a dir que la meva capacitat de contemplació no està, en l'analogia geogràfica, al mateix lloc que la substància, allò contemplat, de jo mateix. És a dir, sóc a més d'un lloc alhora. I així podríem arribar a crear una ontologia del ser que se sustentaria en res més que en ella mateixa.
Perquè tractar amb metàfores i pretendre que serveixin per alguna cosa més que rascar la superfície és embolicar la troca, és una confusió imperdonable entre realitat i subjectivitat (perquè la realitat única i universal existeix) que ens duu a conclusions antiintuitives i, sobretot, gratuïtes, atzaroses, lògicament invàlides i fàcilment rebatibles per reducció a l'absurd: creant una altra metàfora per explicar el mateix i veient com s'arriba a conclusions diferents. 


Prescindint de metàfores, però, veiem que la cosa no canvia massa. Ens seguim trobant amb constructes arbitaris, però almenys ja no es tan fàcil extreure d'aquí una ontología mística com en el cas anterior, la qual cosa sempre és d'agrair.

 Per explicar el fenomen que he experimentat en primer persona podríem fer-ho així: La comparació entre el jo passat i el jo present i l'observació de les expectatives passades enfocades al present desperten en mi un sentiment de frustració al no veure's complides. Aquest sentiment de frustració és el que jo he associat anteriorment amb la meva capacitat d'introspecció dient que no em percebia bé, que em veia eclipsat i apagat.

Si bé aquesta explicació pot no satisfer a tothom, estic segur que n'hi hauria d'altres que serien igual de dogmàtiques i irrefutables, crec que es fa evident que és preferible a l'anterior per els motius exposats fa dos paràgrafs.
(Tampoc pretenia donar una explicació psicològicament(referent a la branca acadèmica, no a la "psico" en si) vàlida, perquè no deixaria de ser més arbitraria que la donada.)

Així doncs, aquí s'acaba aquest circumloqui sobre la poesia i la raó amb uns fruits més aviat minsos, però fruits, al capdavall, que són (i ens posarem didàctics):

1/ La metàfora sorgeix del què.
1.1/ El què no sorgeix de la metàfora.

O en versió alternativa.

1/ La poesia expressa sentiments.
1.1/ Els sentiments són propis, únics i subjectius.
2/ La raó treballa amb axiomes.
2.1/ Les conclusions seran tan universals com els axiomes ho siguin.
2.1.1/ Els axiomes poètics són no-universals.
3/ El raonament poètic s'ha de tractar pel que té de poètic, no pel que té de raonament.