Avui he escrit molt. Quan he acabat, he rellegit el text i he tret el que no veia clar, allò que quan he escrit pensava però que ara, minuts després, ja no penso. Això és el que n'ha quedat.

Dubte

Què és el dubte? És preferible a la certesa? És legítim crear aquesta relació d'oposats?
El dubte no és sempre constructiu, però la certesa és estàtica. La certesa d'això, la certesa d'allò, la certesa del contrari. No és pas el coneixement, si no el dogma, el que arrela ben fons i et permet estar quiet, quiet. I sí, a sobre hi creix un arbre: La certesa d'això, d'allò, del contrari. El coneixement. Aferra't a la branca que vulguis, que totes tenen les mateixes arrels podrides.

I això, senyors, és el dubte (i no el constructiu). "Hi haurà mai cap certesa?"  I si us hi fixeu condensa en paradoxa. "No."

Frustració

Avui m'he adonat que l'ampolla de llet que ahir vaig comprar no conté llet entera, com jo pensava, si no que es desnatada.

Això m'ha trencat els esquemes. M'ha deixat sense paraules, amb la boca oberta. Decepció i un sentiment de desempar. Sempre he viscut pensant que tenia el control. Llàgrimes d'impotència. Per què a mi? És una lliçó d'humilitat. Com sobreposar-me a aquest revés que m'ha fet la vida?

Amant del control com sóc, acostumat a saber en tot moment el que hi ha a la nevera, això ha suposat un punt d'inflexió en la meva existència. Com he de ser capaç d'administrar la meva vida si no puc ni encarregar-me d'una cosa tan nímia com és la llet.

Amb ràbia he començat a cridar. He llençat els plats per terra. He tombat els mobles. He estripat els quadres. He picat de peus a terra, m'he agenollat i m'he clavat vidres a les mans i a les cames. He cridat de dolor. M'he tret els vidres.

M'he calmat i després he postejat aquesta entrada. Amb un bon bol de llet desnatada a les mans, esclar.

Nou

Fer una cosa molt nova per tu, molt. Fer-la durant molta estona. Durant un dia o així, o més, però l'important és que sigui molt intensament. Si es fa això sovint s'arriba a un estat de irrealitat, d'estar immers en la novetat, d'haver creuat una frontera, d'un "no-m'ho-puc-creure-això-és-molt-estrany". Doncs bé, aquest estat mola. 

Després t'hi acostumes.




 

Sobre el fàstic que fa titular una entrada "alegria" i sobre com de bé fa quedar l'autocrítica

Últimament estan de moda els llibres per dummies. La gent compra llibres per dummies, cosa que ens assegura, per si en dubtàvem, que ho són. La gent intenta assolir unes habilitats extraordinàries sense esforç. No dic que això sigui criticable, ni que no sigui possible..! He, he, esperàveu que anés per aquí, eh? Doncs no. A mi em sembla de puta mare.
 La reflexió d'avui és menys profunda i més destructiva: Si jo fos un gurú de una-puta-merda-qualsevol m'agradaria ensenyar coses a gent desperta, a gent intel·ligent, a gent malvada, interessada, despiatada, astuta i recargolada, si vols... però a gent capaç. No a subnormals. És clar que no estem parlant del plaer d'ensenyar pel sol fet d'ensenyar. Estem parlant de producció, de fer algo de la matèria humana que tenim a davant. Alguna cosa digna de tu oh-gurú-suprem. Desconfia, desconfia d'aquell que s'apiada dels dummies. Si! Ja sé que ningú us ensenya res perquè sou average, no sou destacables, no sou del més mínim interès (dels collons), però jo m'apiado de vosaltres i us faig un llibre adaptat a les vostres capacitats inferiors. Bravo. Best-seller, fill de puta. El teu antielitisme no se'l creu ningú.

I ja veieu que aquí d'autocrítica res. No ens posem kafkians i ploramiques. Em sento orgullós de la meva obra en el seu conjunt. Alegria és un títol ben maco i flonjo i ensucrat. I així sóc jo. Com un osset de peluix envoltat de sucre d'aquell rosa de les fires. Exacte. Això sóc jo.

Alegria

Avui criticarem a mort això: "Vivim atrapats en la rutina, la societat ens asfíxia."

No sé de qui provenen les difamacions, no sé qui és l'il·lustre pensador que va textualitzar aquest sentiment de buidor que, segons diu el tòpic, impregna a la nostra societat. Ens manca un sentit, un fi.

Deixeu-me dir que més enllà de si algú realment es sent identificat amb l'escrit a sobre tinc totalment clar que jo no.

Vull constatar que no estic gens d'acord amb aquesta filosofia de vida del trobar satisfacció en l'amargor. Sí, la societat ens asfíxia. El fet d'haver identificat el culpable (que en el fons és un ent abstracte i del qual tu formes part) pot ser un alleujament. Sí, estem atrapats. Volem sortir però no podem perquè és impossible, és el fat reservat per nosaltres i l'hem de dur amb orgull i resignació.. i amb la consciència tranquil·la.
Però malgrat que tant el victimisme i l'inevitable ens eximeixen de responsabilitat ( i això ho fa tot una mica més lleuger),  per molt que et justifiquis i adoptis filosofies de vida manelistes el que és un fet és que no deixes de ser un pringat. Sí, un pringat. I això no ho dic jo (bé, de fet si que ho dic), si no que ho diu el propi pringat, aquell que propaga la idea generalitzada de que la vida és una merda, i amb la vida es refereix la seva vida. En el fons, aquell que es queixa.

En el que jo no estic d'acord es en que tot això sigui immutable, encara que pensar-ho ens pot fer sentir millor.  I apreteu-vos els cinturons que ara ve el missatge moral i us dic com heu de viure la vostre vida...! No, es conya. Tampoc passa res per ser un pringat, jo mateix considero que ho he estat durant èpoques. No dic que fos inevitable, però m'ha fet arribar on soc: on ja no m'hi considero.  No em desagrada la meva rutina i no tinc cap queixa, i no per resignació, si no per alegria.

Eclipsat

Em sento eclipsat pel meu jo de 14 anys. M'he impressionat a mi mateix, però no com un sentiment d'orgull derivat del narcisisme, no! Si no com a constatació d'un autoodi, d'un rebuig al ser, a l'actual, d'un dolor produït per l'insatisfacció resignada del pensament que ja està tot dat.

 Mireu-ho d'aquesta manera: Qui fos que jo fos amb 14 anys en tenia encara 5 més per arribar els dinou. Llavors jo els dec haver fet servir per involucionar, però dins el pla complex i no real, perquè no sento que hagi tornat a cap lloc on hagi estat abans. (Hà, l'idea del pla complex representat amb mòdul i argument com a constació irrefutable de la veracitat de la roda de la fortuna boeciana).

Però el pensament poètic i sobretot el raonament poètic (que és un oxímoron per definició) ens porten inevitablement a situacions inversemblants un cop superat el significat primer i evident de la metàfora en qüestió. Així doncs, com si dels termes superiors d'una serie de taylor es tractessin, podem seguir aprofundint en la metàfora plantejada anteriorment.

Si jo m'he eclipsat, ho he fet única i exclusivament davant meu, la qual cosa ens presenta un dilema evident. Si jo sóc el terme eclipsat, jo sóc allò que ha estat tapat i el qual no es veu o es veu amb menys claror. Però paradoxalment sóc també jo el que percep l'eclipsi, és a dir que la meva capacitat de contemplació no està, en l'analogia geogràfica, al mateix lloc que la substància, allò contemplat, de jo mateix. És a dir, sóc a més d'un lloc alhora. I així podríem arribar a crear una ontologia del ser que se sustentaria en res més que en ella mateixa.
Perquè tractar amb metàfores i pretendre que serveixin per alguna cosa més que rascar la superfície és embolicar la troca, és una confusió imperdonable entre realitat i subjectivitat (perquè la realitat única i universal existeix) que ens duu a conclusions antiintuitives i, sobretot, gratuïtes, atzaroses, lògicament invàlides i fàcilment rebatibles per reducció a l'absurd: creant una altra metàfora per explicar el mateix i veient com s'arriba a conclusions diferents. 


Prescindint de metàfores, però, veiem que la cosa no canvia massa. Ens seguim trobant amb constructes arbitaris, però almenys ja no es tan fàcil extreure d'aquí una ontología mística com en el cas anterior, la qual cosa sempre és d'agrair.

 Per explicar el fenomen que he experimentat en primer persona podríem fer-ho així: La comparació entre el jo passat i el jo present i l'observació de les expectatives passades enfocades al present desperten en mi un sentiment de frustració al no veure's complides. Aquest sentiment de frustració és el que jo he associat anteriorment amb la meva capacitat d'introspecció dient que no em percebia bé, que em veia eclipsat i apagat.

Si bé aquesta explicació pot no satisfer a tothom, estic segur que n'hi hauria d'altres que serien igual de dogmàtiques i irrefutables, crec que es fa evident que és preferible a l'anterior per els motius exposats fa dos paràgrafs.
(Tampoc pretenia donar una explicació psicològicament(referent a la branca acadèmica, no a la "psico" en si) vàlida, perquè no deixaria de ser més arbitraria que la donada.)

Així doncs, aquí s'acaba aquest circumloqui sobre la poesia i la raó amb uns fruits més aviat minsos, però fruits, al capdavall, que són (i ens posarem didàctics):

1/ La metàfora sorgeix del què.
1.1/ El què no sorgeix de la metàfora.

O en versió alternativa.

1/ La poesia expressa sentiments.
1.1/ Els sentiments són propis, únics i subjectius.
2/ La raó treballa amb axiomes.
2.1/ Les conclusions seran tan universals com els axiomes ho siguin.
2.1.1/ Els axiomes poètics són no-universals.
3/ El raonament poètic s'ha de tractar pel que té de poètic, no pel que té de raonament.

Merda

Que tots et diguin que ets una merda no implica, en aparença, que necessàriament ho hagis de ser. Això sí, et veuran com a tal, et tractaran com a tal... O sigui que quina diferència hi ha? Deixa la teva puta moral que t'estipula com a ser superior i considera't una merda d'una vegada (i veuràs que no estàs sol!) O emigra. O more't. M'és igual a mi. M'importes una merda.

Babuins

Promocionar un cotxe ressaltant-ne qualitat absurdes i inversemblants.
Situacions molt extremes.

El nostre cotxe triga 10 cops més que els anteriors models a fondre's en exposició directa amb lava, visita els teus volcans preferits sense ni despentinar-te.
Pot aguantar pressions de més de 10 atmosferes, en cas d'accident aquàtic el cotxe aguantarà fins a profunditats de 100m.
No cal que et preocupis més per si t'ataca una banda salvatge de babuïns, el nostre cotxe està dissenyat especialment per resistir-ho.

Doncs això últim ha passat. Auatíssima.

Tot Malament (Ultra XIII)

Una classe de mates. Plena. Profe i estudiants, classe de problemes. El professor fa els problemes a la pissarra, hi escriu frenèticament la formalització, la síntesis del que va explicant en veu alta. L'alumne copia frenèticament intentant entreveure el que hi ha escrit que queda amagat pel cos del mateix professor. En un moment donat, aquest s'atura. Està a mig escriure el resultat, un carro amb tot de sumatoris encadenats. S'atura i es queda mirant la pissarra una llarga estona, capficat. Desconcert general. Finalment es desencalla: " Perdoneu, està tot malament". I procedeix a esborrar la pissarra. Tatxeu-ho tot, diu. Està malament, tatxeu-ho. Quan acaba d'esborrar la pissarra s'acosta a la seva taula, agafa un munt de folis que hi ha i els llença a les escombraries. També un llibre sobre l'assignatura. Tot malament. Està TOT malament. No el problema, no, si no tot. Tot el que ha explicat fins llavors, malament. Al fer el problema s'ha adonat d'una cosa que com si fos una peça de domino ha anat ensorrant tot allò que fins llavors creia cert, ha estat un efecte en cadena, una il·luminació. Un cop ha fet neteja de la taula comença a treure's la roba. L'estira sense cap compassió, es treu les sabates, s'esgarrapa la pell, s'arrenca els cabells. Tot malament. Sigui com sigui, aquesta fisura que ha detectat ha anat més enllà del seu camp d'estudi... Ha transcendit la matemàtica moderna fins arribar al seu propi ser, a fer-lo adonar del propi error en ell mateix... La realitat es trontollava sobre una base molt fina i ell fent aquell problema ha arribat al punt estructural més vulnerable i en conseqüència tot ha anat avall.

Buf, que fort no? El que fa aquest home amb això és suggerir-nos una idea molt boja, ens està dient que hi ha un lligam absolut i universal entre qualsevol cosa del món, que no hi ha entitats aïllades, que les mates no serien el mateix sense l'oli d'oliva, que les pelis de tarantino acabent estant relacionades amb integrals de Riemann, que els discos d'en sabina són clau en la mort de Carrero Blanco i en la caiguda de l'imperi romà d'occident (el lligam també funciona enrere en el temps, per què no?)...  per dir alguna cosa. Déu n'hi do.

Escepticisme constructiu

Observar el recorregut. Reviure'l. Fondre't en els records. Pots ser tot el que vulguis ser. La memòria és dúctil, les úniques barreres son mentals, el teu escepticisme atempta contra tu. O de fet, a favor teu, a favor del que realment vas ser, de la teva essència. O almenys això et penses. Però per què els records actuals han de ser preferibles a una invenció teva? Per què és preferible la veritat? A més, potser ja ho has fet abans i tot és la mateixa farsa, ja no tens excusa. Vetuaquí, escepticisme constructiu. Benvinguts al món de les meravelles, benvinguts al món de l'autohipnosi.

Desconeguts (Ultra XII)

A casa seva sempre li havien dit que no parlés amb desconeguts, així que el primer dia de cole va rebre la primer pallissa. En el fons tenia raó per desconfiar.

Espècies (Ultra XI)

Pagar en espècies. Quantitats enormes. 100 quilos de donetes, dues tones de totxanes, 10000 paquets de yogurt... Dues hectàrees de terra en un lloc aleatori de la sabana africana. A sobre has de pagar impostos. Mireu què heu aconseguit amb el vostre anticapitalisme. Iogurts caducats.

Mamuts (Ultra X)

A dins de la casa blanca tothom va amb mamut. Han clonat cèl·lules de mamut congelades i han fet molts mamuts per la gent de la casa blanca, això es pot fer. Cada persona té el seu mamut i el munta pels passadissos.  No és que estigui prohibit anar a peu, però està mal vist. La gent va per allà amb el seu mamut, els posen noms i tenen una caseta per ells i tot. Vull dir que els tracten bé, que els hi tenen una consideració. Evidentment, les temperatures als passadissos han de ser per sota zero perquè els animals puguin sobreviure, però amb una diligencia exemplar tothom s'abriga i no apugen mai el termòstat.

Sorprèn, no? Vaja, jo no m'ho esperaria. Després de tot el que significa dur un govern, després de tota la manca d'escrúpols que s'ha de tenir, de tots els sacrificis morals que s'han de fer un dia o altre... sobta molt aquest gest de romanticisme. Aquest romanticisme encarat als mamuts. Bravo pels yanquees, tu.

Unitats (Ultra IX)

Estar a mil anys. Ja sé què l'expressió correcta seria "estar a mil anys llum (la distància recorreguda per la llum en mil anys blablabla)" però no: estar a mil anys. Aquesta confusió d'unitats.Va dinar en 100 metres (va dinar molt ràpid, en sprint?). Les temperatures pujaran fins a 30 litres (molt, poc? Ni idea, 30 litres.) Només li queden 4 quilos per acabar la marató (els ha de perdre? els ha de guanyar?). La pressió a 50 kelvin sota el mar és de 2 candeles. Necessito una cinta mètrica de 2 atmosferes.

Jugueu! :D

Somriures (Ultra VIII)

És un dentista molt simpàtic. Els arranca somriures. A vegades posa anestèsia i tot. És un dentista molt simpàtic.

Gras (Ultra VII)

Un home gras. Amb unes cuixes grosses, uns braços grossos, una panxa grossa. En definitiva, GROS. No el tio que viu al bar i s'aguanta la cervesa a la panxa, aquella membrana tensa i inflada, no, sino el típic prototip de tio gras americà, molt més molsut que l'autòcton dels bars, molt més tou, molt més gelatina. Un d'aquests tios grassos, un tio amb una panxa pitjor que d'embarassada, un tio d'aquells que fa anys que no es troba el melic.
Doncs bé, un dia algú (tampoc algú llunyà, un amic seu o un conegut) li diu "se t'ha descordat la sabata". Instintivament el gras mira cap abaix però és incapaç de veure's els peus, la protuberància li impedeix, fa com una mena d'ombra, fins i tot. Té les cames ben blanques.
Total, que aquell dia duia xancles. I l'amic ho deia per les xancles.  No s'havia adonat que no hi havia manera que el gras verifiqués els seus peus! No s'havia adonat que allò en aquell context era una broma de gras. No s'havia adonat de la panxa enorme, no! No l'havia vista! El fill de puta ho deia per les xancles! I a sobre li diu com molt afectat, com adonant-se del que ha fet "oh, oh, no..! si era per les xancles...". I es passa tot el dia disculpant-se molt, tota l'estona, constantment. Al gras li és igual, a ell li ha fet gràcia i tot. Però l'altre no para, no para el pesat. I es nota que sí, que realment li sap molt de greu, que considera el que ha fet com un acte menyspreable, s'avergonyeix d'ell mateix. El cabró no s'adona que així el que fa és rebaixar el gras i rebaixar l'estatus de gras encara més. No s'adona mai de res el capullo.

Recursiu (Ultra VI)

Un rètol on hi posa "el 99% de la gent no entendrà això". I això és el propi missatge, és un això recursiu.

El 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà ...

Fotos (Ultra V)

Un àlbum de fotos. Com a regal d'aniversari et regalen un album de fotos. Però no te'l regala la parella, ni un amic ni res d'això, què va. El dia del teu aniversari se t'acosta un tio que no coneixes de res i et regala un àlbum de fotos. Ell et sona d'alguna cosa, el tens vist, però no tens ni idea de qui és. No hi has parlat mai ni res d'això, però et sona i no saps de què. Total, que obres l'àlbum i està ple de fotos de tu i ell. Fotos nostres, diu ell. “Et regalo un àlbum amb fotos nostres”. I resulta que sí, l'àlbum està ple de fotos vostres. Per exemple, jo què sé, tu sortint de casa fent un badall i ell a 10 metres de tu mirant directament l'objectiu, tu al teu viatge a parís amb la torre eifel de fons i ell darrere teu amb el braç aixecat fent veure que te'l posa per l'espatlla, a itàlia tu fent posturetes aguantant la torre de pisa i ell una mica més enllà fent exactament el mateix que tu, de festa amb els col·legues i ell per allà mirant la càmera, fotos de classe de 30 persones on ell també hi surt, fotos de fa 5, 10 anys on el pots detectar si et fixes amb la gent que hi ha darrere...

Com un ser omnipresent que ha estat a totes les etapes de la teva vida, fotos i més fotos vostres. En la majoria tu surts desprevingut, ni t'havies adonat que te les havien fet.

Et dona l'àlbum i se'n va, i quedes sense saber de què el tens vist. Només pots pensar en això, no t'importa el detall que un tio t'hagi estat assetjant amb una càmera, ni et fixes en aquest còmplice fotògraf. No et planteges com pot haver sabut els viatges que feies, els teus horaris, on vius... tot això a tu t'és igual. Només t'interessa saber de què et sona aquest tio. El tens vist, ho saps, segur que hi has coincidit a algun lloc, però no et ve al cap.   

Veus (Ultra IV)

Una gran superfície, un sumermercat. El mercadona, per exemple. Un establiment tan gros que el tracte humà cap al client és rellevat per alguna cosa més genèrica. Els altaveus, la veu en off que va disparant missatges al buit. No és com una persona amb qui mantens un dialeg, la veu en off és impertorbable. No li cal l'humà per seguir sent, no perd el seu sentit. Ella informa sense importar-li qui l'escolta, sense dependre de ningú.

Bé, doncs un home trenca amb això! No perceb aquesta veu com una cosa general, ell es pensa que va dirigida a ell! “tititinMercadona informa! Noves ofertes en la secció de congelats!tititn” I l'home s'enparanoia. “Veus, veus, sento veus!” El puto egocèntric. Es pensa que el missatge és només per ell i que ningú més el sent. Algú dins el seu cap que vol que vagi a la secció de congelats... I el tracten de boig. “És boig aquest tio, es pensa que només ho sent ell. Està sonat.” I no sé, algú un dia... Perquè ell és regular, va a comprar sovint. Doncs algú un dia se'n cansa de la brometa de les veus i li diu amb tota la paciència “No son veus. Mira, son els altaveus. Veus els altaveus? Sí? Doncs son els altaveus. No és dins el teu cap.” I l'home doncs s'ho creu i jo què sé, s'en va a la secció de congelats. I la cosa està en que no hi ha la secció de congelats. És a dir, hi ha congelats per allà, però estan en altres seccions..., però la secció de congelats propiament dita no existeix. I els putos altaveus rallant altre cop “titin blablabla ofertes a secció congelatstititin”.

Que fort, no? O sigui, el tio tenia raó al final, el boig tenia raó, les putes veus eren dins el seu cap. No era l'altaveu, era ell mateix. El seu cap li cantava ofertes a la secció de congelats. I la gent tractant-lo de boig tot aquell temps “ah, ets boig, et penses que sents veus..!”. Que desgraciats! En el fons ell tenia raó, ell ho habia sabut sempre. No era un boig, no era un sonat amb paranoies. 

Si clar, i una puta merda no és un boig!! Com si tenir la raó el fes ser menys boig. Com no ha de ser boig sentint veus dins el seu cap que parlen d'una secció de congelats. Que no veieu que no hi ha cap secció de congelats!? Hem perdut el cap o què?

Flyers (Ultra III)

Un repartidor de flyers professional. Molt bo, molt ràpid, sempre acaba el primer de repartir. És veterà, se sap tots els trucs, domina totes les facetes de l'ofici, tot un crack. El tio ha perfeccionat la tècnica de tal manera que no se li escapa ningú, se les enginya per encolomar el flyer a tothom, ha arribat a l'excel·lència. És més, repartir flyers és la seva vida, sap que ha nascut per això, viu per això, ho ha convertit en un art, en una manera de veure la vida. 

Doncs un dia se li acosten i li fan la típica brometa de tornar-li el flyer. Intenten repartir-li un flyer al millor repartidor de flyers del món. A l'home que se sap totes les jugades, totes les trampes. I el més increïble és que ho aconsegueixen. Per un moment el repartidor de flyers deixa de ser un repartidor de flyers i entra en el joc. Es converteix en una víctima més. I es posa nerviós, en 40 anys d'ofici no li ha passat mai i, no sé, entra en pànic i en comptes de guardar-lo amb els altres no se li acut res més que tirar-lo a terra. Jo què sé, total és un flyer de merda exactament igual als que porta, tothom els llença a terra i els trepitja.

Però per la resta de gent, ell segueix sent un repartidor de flyers. La resta de gent no s'ha adonat d'aquesta subtil maniobra, d'aquesta brometa. La resta de gent el que veu és que un repartidor de flyers està llençant els flyers al terra!! En comptes de repartir, els llença a terra!! Com si donés pinso a les gallines, com si ell fos superior als altres. Si vols tenir el teu flyer t'has d'ajupir, no es digna ni a donar-te'l, els tira per terra el molt cabró. Selfservice.

 Quina actitud és aquesta!? Quina puta merda de professional! I aquest és el millor repartidor del món? Està traint tota la confiança dipositada en ell. És un acte lletgíssim, de molt mal gust, una violació total al codi ètic dels repartidors de flyers.

Amabilitat

A casa meu, aquesta mateixa nit, soliem posar menjar i beguda a la terrassa. Era com un gest de simpatia desinteressat que teniem. Els reis venien a casa nostra i sempre entraven per aquella terrassa i feien el vermut. Vi, cava, alguna cosa per picar, mai en deixaven una engruna. Això de fet, tan li fot. El que és important és el fet que també deixavem uns cubells plens d'aigua pels camells, que no passessin set. Doncs bé, a sota la terrassa hi ha una claraboia. El carrer queda bastant lluny. Degut a això vaig suposar que els camells dels reis volaven. No sé si per influència nòrdica, però jo m'imaginava aquells camells volant i arribant a la terrassa, i amb això quedava tranquil.

Doncs no! No senyor!  Avui m'han dit que els camells dels reis mags no volen. Ho repeteixo. Els camells dels reis mags NO VOLEN! De fet, si ho penses és una imbecilitat. Camells voladors, i què més? Tios que es dediquin a entrar a les cases furtivament a la nit per deixar regals als nens que s'han portat bé? I quina és la moral dels reis? Va, no fotem.

Però bé, que els reis assolissin la terrassa ho entenc, segur que son bons escaladors i, no ens enganyem, tenen immunitat argumental. És axiomàtic. Però què passa amb els seus camells? Com ho fan per veure's els, posem, 20 litres d'aigua que els deixem? Resposta: Els reis els porten l'aigua. Els reis carreguen galledes de 20 quilos, es posen a escalar fins a el carrer i tornen a pujar per deixar les galledes.

Sense saber-ho, el que nosaltres feiem amb tota bona fe  per ells era un calvari. Fotiem els reis involuntàriament. Amabilitat? I una merda! Els paràvem aquesta trampa mortal.  Galledes d'aigua pels camells, he, he! Quina putadeta, eh?

Bombeta (Ultra I)

Una habitació. Una habitació amb una bombeta. Una habitació amb una bombeta i un interruptor. La bombeta penja del sostre, i l'interruptor.. no sé, l'interruptor és al costat de la porta. És una habitació d'aquelles sense finestres que es fan servir per guardar-hi trastos, per tota la merda que som incapaços de llençar. Entres a l'habitació a buscar un d'aquests trastos, no sé una alfombra vella o una merda així i veus que per molt que cliquis l'interruptor la bombeta no s'encén. Oh, s'ha fos la bombeta! Dius. La bombeta del traster s'ha fos! Quin problema, quin descontrol haver de buscar entre tota la merda a les fosques!

Doncs ara, en comptes de clicar l'interruptor i que la bombeta no s'encengui, per molt que cliques l'interruptor la bombeta no s'apaga. És com una bombeta que el seu estat de repós, el seu estat natural, és la llum. Veure aquella bombeta i dir oh, s'ha fos! La bombeta s'ha fos! Associar l'invariança d'estat de la bombeta amb el fet de fondre's! Per molt que cliqui l'interruptor no passa res, per tan la bombeta s'ha fos! I a més a més, deprimir-se! I ara com collons busco entre tota la merda amb la bombeta fosa? I ni ententar-ho! Ni intentar trobar la puta alfombra! Oh, no, com vols que busqui? La bombeta està fosa.. Mira, mira, clic, clac, està fosa, no canvia! No puc buscar..

Emparar-se en aquesta puta merda d'argument! Quin personatge, no? Aquesta idea de manca de pragmatisme, de confusió dels termes, de la fe extrema que correlació implica causa, una fe tan cega que ni els sentits et convencen.

Però home, no està fosa, no veus que brilla?

Si, ja, però mira, clic-clac, no canvia, no canvia..

Ratpenat (Ultra II)

Fer servir un ratpenat per fer radiografies.

 Agafar un ratpenat i conectar-li electrodes al cervell, no sé, amb una tecnologia molt avançada poder llegir de la seva ment els impulsos associats a les ones emeses i així poder veure la imatge radiografiada. Aquesta idea de donar la volta per fer alguna cosa fàcil. Complicar-se la vida. "No, no n'hi havia prou en fer radiografies normals, millor amb els ratpenats". Fer aquesta bajanada, aquesta absurditat, anar pel camí llarg sense que això t'aporti cap benefici extra. I justificar-ho! "Ah, ja, bé.. és que els ratpenats ja hi eren així que els hem aprofitat... Per què crear-ho si ja està fet, no?" Fer servir aquest argument místic i espiritual, com pretenent convertir-ho en un rollo new age, molt xungo. "Si! No es fii de les radiografies! La naturalesa és sàvia, vingui amb nosaltres i utilitzi ratpenats". I no sé, experimentar amb varies classes, hormonar-los, creuar races de ratpenats... Tot aquest tràfic, no? Ratpenats clonats al mercat negre, caça furtiva, ratpenats blancs de laboratori...

I al final tot per res, perquè acabi sense funcionar. "Sí, bé, és que al final hem vist que longitud d'ona que emet el rat penat és massa gran i no traspassa bé la pell.." Tot plegat, tot el show per acabar veient que no funciona! Increïble! No funciona! Fer radiografies amb ratpenats NO FUNCIONA! 

I com vols... I com pretenies que funcionés aquesta jilipollada!? Radiografies amb ratpenats! Què és aquesta puta merda!?

I indignar-se "no pot ser! hi ha hagut un error!" Un error amb els ratpenats. Donar la culpa a la naturalesa! Culpar la naturalesa per haver fet malament els ratpenats! "Jo tenia el negoci del segle! Jo el tenia! I tu, tu vas fer malament els ratpenats!"

Que estúpid no el tio? Quina barra, a sobre no ho accepta. Segur que és fill únic el puto radiòleg. 

Preludi

El vent sobre l'herba, grills, les fulles d'un arbre, les passes furtives d'un gat, el brunzit d'una mosca, un tro d'una tempesta llunyana... Què més? Concentra't... L'espetec d'una porta, el crepitar del foc, el ressonar d'unes passes, el dring d'unes copes, la calidesa d'una veu... No, no és això. Concentra't, concentra't!

Funcionava. La seva oïda s'havia aguditzat. Però no prou, encara no. Necessitava concentrar-se. Oblidar-se de tota la resta i poder desxifrar així tot el que sentia. S'havia entrenat anys, ho podia fer.
I la concentració el va fer trontollar, trontollar i trontollar fins a caure. No li va fer mal. No ho va notar. Ho va sentir. Va quedar eixordat. No trigà a tornar la calma, no hi va haver cap mena d'eco, l'estança no era més gran que una comuna petita típica. I era petita, molt petita. Va sentir un gruny, algú emetent un so de dolor...? No, no algú, ell. No, no de dolor si no d'indignació. Havia oblidat lligar-se a la cadira. Ves a saber en la posició que havia quedat, si més no esperava no haver caigut al forat on podia acabar afogat i ni adonar-se'n. Drogar-se d'aquella manera tenia riscs. Un perill relatiu, de fet. No era el més freqüent, calia patir més per si després d'allo seria capaç de recuperar els sentits com els tenia, o pitjor, si els tornaria a recuperar d'alguna manera. Alguna errada i la droga passava a convertir-se en verí. Si malgrat tot això l'efecte era el desitjat, podia passar el més terrible de tot.

Les va començar a sentir, la veu, les veus. Amagant-se, d'esquitllentes, de reüll, furtives, borroses, en l'ombra.
 Murmurant-la.

I així la va saber. La veritat, tota la veritat.

Futurisme anacrònic

Vivim en un món futurista, va dir. La nostra capacitat d'anticipar l'esdevenir fora de l'esfera purament científica és nul·la. No tenim imaginació. No concebem el futur amb dinamisme. El futur no és si no la repetició del present. S'ha arribat, dins el nostre cervell, a aplicar l'immutable a la quotidianitat. No és que no existeixi el progrés, si no que aquest ve de sorpresa. Ningú s'ho espera i ningú s'ho planteja. Que el futur hagi de ser uniforme al present implica que el passat ha de ser també uniforme, així que tot és acceptat perquè tot el que existeixi és perquè sempre ha existit, no es pot concebre la idea de la novetat.

I d'aquí cent anys enrere igual, i fa mil anys endavant igual. Viviem en el futur i viurem al passat.

I la paradoxa és que si passés això aquest discurs seria impossible. Futurista no tindria contingut.