Mamuts (Ultra X)

A dins de la casa blanca tothom va amb mamut. Han clonat cèl·lules de mamut congelades i han fet molts mamuts per la gent de la casa blanca, això es pot fer. Cada persona té el seu mamut i el munta pels passadissos.  No és que estigui prohibit anar a peu, però està mal vist. La gent va per allà amb el seu mamut, els posen noms i tenen una caseta per ells i tot. Vull dir que els tracten bé, que els hi tenen una consideració. Evidentment, les temperatures als passadissos han de ser per sota zero perquè els animals puguin sobreviure, però amb una diligencia exemplar tothom s'abriga i no apugen mai el termòstat.

Sorprèn, no? Vaja, jo no m'ho esperaria. Després de tot el que significa dur un govern, després de tota la manca d'escrúpols que s'ha de tenir, de tots els sacrificis morals que s'han de fer un dia o altre... sobta molt aquest gest de romanticisme. Aquest romanticisme encarat als mamuts. Bravo pels yanquees, tu.

Unitats (Ultra IX)

Estar a mil anys. Ja sé què l'expressió correcta seria "estar a mil anys llum (la distància recorreguda per la llum en mil anys blablabla)" però no: estar a mil anys. Aquesta confusió d'unitats.Va dinar en 100 metres (va dinar molt ràpid, en sprint?). Les temperatures pujaran fins a 30 litres (molt, poc? Ni idea, 30 litres.) Només li queden 4 quilos per acabar la marató (els ha de perdre? els ha de guanyar?). La pressió a 50 kelvin sota el mar és de 2 candeles. Necessito una cinta mètrica de 2 atmosferes.

Jugueu! :D

Somriures (Ultra VIII)

És un dentista molt simpàtic. Els arranca somriures. A vegades posa anestèsia i tot. És un dentista molt simpàtic.

Gras (Ultra VII)

Un home gras. Amb unes cuixes grosses, uns braços grossos, una panxa grossa. En definitiva, GROS. No el tio que viu al bar i s'aguanta la cervesa a la panxa, aquella membrana tensa i inflada, no, sino el típic prototip de tio gras americà, molt més molsut que l'autòcton dels bars, molt més tou, molt més gelatina. Un d'aquests tios grassos, un tio amb una panxa pitjor que d'embarassada, un tio d'aquells que fa anys que no es troba el melic.
Doncs bé, un dia algú (tampoc algú llunyà, un amic seu o un conegut) li diu "se t'ha descordat la sabata". Instintivament el gras mira cap abaix però és incapaç de veure's els peus, la protuberància li impedeix, fa com una mena d'ombra, fins i tot. Té les cames ben blanques.
Total, que aquell dia duia xancles. I l'amic ho deia per les xancles.  No s'havia adonat que no hi havia manera que el gras verifiqués els seus peus! No s'havia adonat que allò en aquell context era una broma de gras. No s'havia adonat de la panxa enorme, no! No l'havia vista! El fill de puta ho deia per les xancles! I a sobre li diu com molt afectat, com adonant-se del que ha fet "oh, oh, no..! si era per les xancles...". I es passa tot el dia disculpant-se molt, tota l'estona, constantment. Al gras li és igual, a ell li ha fet gràcia i tot. Però l'altre no para, no para el pesat. I es nota que sí, que realment li sap molt de greu, que considera el que ha fet com un acte menyspreable, s'avergonyeix d'ell mateix. El cabró no s'adona que així el que fa és rebaixar el gras i rebaixar l'estatus de gras encara més. No s'adona mai de res el capullo.