Recursiu (Ultra VI)

Un rètol on hi posa "el 99% de la gent no entendrà això". I això és el propi missatge, és un això recursiu.

El 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà el 99% de la gent no entendrà ...

Fotos (Ultra V)

Un àlbum de fotos. Com a regal d'aniversari et regalen un album de fotos. Però no te'l regala la parella, ni un amic ni res d'això, què va. El dia del teu aniversari se t'acosta un tio que no coneixes de res i et regala un àlbum de fotos. Ell et sona d'alguna cosa, el tens vist, però no tens ni idea de qui és. No hi has parlat mai ni res d'això, però et sona i no saps de què. Total, que obres l'àlbum i està ple de fotos de tu i ell. Fotos nostres, diu ell. “Et regalo un àlbum amb fotos nostres”. I resulta que sí, l'àlbum està ple de fotos vostres. Per exemple, jo què sé, tu sortint de casa fent un badall i ell a 10 metres de tu mirant directament l'objectiu, tu al teu viatge a parís amb la torre eifel de fons i ell darrere teu amb el braç aixecat fent veure que te'l posa per l'espatlla, a itàlia tu fent posturetes aguantant la torre de pisa i ell una mica més enllà fent exactament el mateix que tu, de festa amb els col·legues i ell per allà mirant la càmera, fotos de classe de 30 persones on ell també hi surt, fotos de fa 5, 10 anys on el pots detectar si et fixes amb la gent que hi ha darrere...

Com un ser omnipresent que ha estat a totes les etapes de la teva vida, fotos i més fotos vostres. En la majoria tu surts desprevingut, ni t'havies adonat que te les havien fet.

Et dona l'àlbum i se'n va, i quedes sense saber de què el tens vist. Només pots pensar en això, no t'importa el detall que un tio t'hagi estat assetjant amb una càmera, ni et fixes en aquest còmplice fotògraf. No et planteges com pot haver sabut els viatges que feies, els teus horaris, on vius... tot això a tu t'és igual. Només t'interessa saber de què et sona aquest tio. El tens vist, ho saps, segur que hi has coincidit a algun lloc, però no et ve al cap.   

Veus (Ultra IV)

Una gran superfície, un sumermercat. El mercadona, per exemple. Un establiment tan gros que el tracte humà cap al client és rellevat per alguna cosa més genèrica. Els altaveus, la veu en off que va disparant missatges al buit. No és com una persona amb qui mantens un dialeg, la veu en off és impertorbable. No li cal l'humà per seguir sent, no perd el seu sentit. Ella informa sense importar-li qui l'escolta, sense dependre de ningú.

Bé, doncs un home trenca amb això! No perceb aquesta veu com una cosa general, ell es pensa que va dirigida a ell! “tititinMercadona informa! Noves ofertes en la secció de congelats!tititn” I l'home s'enparanoia. “Veus, veus, sento veus!” El puto egocèntric. Es pensa que el missatge és només per ell i que ningú més el sent. Algú dins el seu cap que vol que vagi a la secció de congelats... I el tracten de boig. “És boig aquest tio, es pensa que només ho sent ell. Està sonat.” I no sé, algú un dia... Perquè ell és regular, va a comprar sovint. Doncs algú un dia se'n cansa de la brometa de les veus i li diu amb tota la paciència “No son veus. Mira, son els altaveus. Veus els altaveus? Sí? Doncs son els altaveus. No és dins el teu cap.” I l'home doncs s'ho creu i jo què sé, s'en va a la secció de congelats. I la cosa està en que no hi ha la secció de congelats. És a dir, hi ha congelats per allà, però estan en altres seccions..., però la secció de congelats propiament dita no existeix. I els putos altaveus rallant altre cop “titin blablabla ofertes a secció congelatstititin”.

Que fort, no? O sigui, el tio tenia raó al final, el boig tenia raó, les putes veus eren dins el seu cap. No era l'altaveu, era ell mateix. El seu cap li cantava ofertes a la secció de congelats. I la gent tractant-lo de boig tot aquell temps “ah, ets boig, et penses que sents veus..!”. Que desgraciats! En el fons ell tenia raó, ell ho habia sabut sempre. No era un boig, no era un sonat amb paranoies. 

Si clar, i una puta merda no és un boig!! Com si tenir la raó el fes ser menys boig. Com no ha de ser boig sentint veus dins el seu cap que parlen d'una secció de congelats. Que no veieu que no hi ha cap secció de congelats!? Hem perdut el cap o què?

Flyers (Ultra III)

Un repartidor de flyers professional. Molt bo, molt ràpid, sempre acaba el primer de repartir. És veterà, se sap tots els trucs, domina totes les facetes de l'ofici, tot un crack. El tio ha perfeccionat la tècnica de tal manera que no se li escapa ningú, se les enginya per encolomar el flyer a tothom, ha arribat a l'excel·lència. És més, repartir flyers és la seva vida, sap que ha nascut per això, viu per això, ho ha convertit en un art, en una manera de veure la vida. 

Doncs un dia se li acosten i li fan la típica brometa de tornar-li el flyer. Intenten repartir-li un flyer al millor repartidor de flyers del món. A l'home que se sap totes les jugades, totes les trampes. I el més increïble és que ho aconsegueixen. Per un moment el repartidor de flyers deixa de ser un repartidor de flyers i entra en el joc. Es converteix en una víctima més. I es posa nerviós, en 40 anys d'ofici no li ha passat mai i, no sé, entra en pànic i en comptes de guardar-lo amb els altres no se li acut res més que tirar-lo a terra. Jo què sé, total és un flyer de merda exactament igual als que porta, tothom els llença a terra i els trepitja.

Però per la resta de gent, ell segueix sent un repartidor de flyers. La resta de gent no s'ha adonat d'aquesta subtil maniobra, d'aquesta brometa. La resta de gent el que veu és que un repartidor de flyers està llençant els flyers al terra!! En comptes de repartir, els llença a terra!! Com si donés pinso a les gallines, com si ell fos superior als altres. Si vols tenir el teu flyer t'has d'ajupir, no es digna ni a donar-te'l, els tira per terra el molt cabró. Selfservice.

 Quina actitud és aquesta!? Quina puta merda de professional! I aquest és el millor repartidor del món? Està traint tota la confiança dipositada en ell. És un acte lletgíssim, de molt mal gust, una violació total al codi ètic dels repartidors de flyers.

Amabilitat

A casa meu, aquesta mateixa nit, soliem posar menjar i beguda a la terrassa. Era com un gest de simpatia desinteressat que teniem. Els reis venien a casa nostra i sempre entraven per aquella terrassa i feien el vermut. Vi, cava, alguna cosa per picar, mai en deixaven una engruna. Això de fet, tan li fot. El que és important és el fet que també deixavem uns cubells plens d'aigua pels camells, que no passessin set. Doncs bé, a sota la terrassa hi ha una claraboia. El carrer queda bastant lluny. Degut a això vaig suposar que els camells dels reis volaven. No sé si per influència nòrdica, però jo m'imaginava aquells camells volant i arribant a la terrassa, i amb això quedava tranquil.

Doncs no! No senyor!  Avui m'han dit que els camells dels reis mags no volen. Ho repeteixo. Els camells dels reis mags NO VOLEN! De fet, si ho penses és una imbecilitat. Camells voladors, i què més? Tios que es dediquin a entrar a les cases furtivament a la nit per deixar regals als nens que s'han portat bé? I quina és la moral dels reis? Va, no fotem.

Però bé, que els reis assolissin la terrassa ho entenc, segur que son bons escaladors i, no ens enganyem, tenen immunitat argumental. És axiomàtic. Però què passa amb els seus camells? Com ho fan per veure's els, posem, 20 litres d'aigua que els deixem? Resposta: Els reis els porten l'aigua. Els reis carreguen galledes de 20 quilos, es posen a escalar fins a el carrer i tornen a pujar per deixar les galledes.

Sense saber-ho, el que nosaltres feiem amb tota bona fe  per ells era un calvari. Fotiem els reis involuntàriament. Amabilitat? I una merda! Els paràvem aquesta trampa mortal.  Galledes d'aigua pels camells, he, he! Quina putadeta, eh?

Bombeta (Ultra I)

Una habitació. Una habitació amb una bombeta. Una habitació amb una bombeta i un interruptor. La bombeta penja del sostre, i l'interruptor.. no sé, l'interruptor és al costat de la porta. És una habitació d'aquelles sense finestres que es fan servir per guardar-hi trastos, per tota la merda que som incapaços de llençar. Entres a l'habitació a buscar un d'aquests trastos, no sé una alfombra vella o una merda així i veus que per molt que cliquis l'interruptor la bombeta no s'encén. Oh, s'ha fos la bombeta! Dius. La bombeta del traster s'ha fos! Quin problema, quin descontrol haver de buscar entre tota la merda a les fosques!

Doncs ara, en comptes de clicar l'interruptor i que la bombeta no s'encengui, per molt que cliques l'interruptor la bombeta no s'apaga. És com una bombeta que el seu estat de repós, el seu estat natural, és la llum. Veure aquella bombeta i dir oh, s'ha fos! La bombeta s'ha fos! Associar l'invariança d'estat de la bombeta amb el fet de fondre's! Per molt que cliqui l'interruptor no passa res, per tan la bombeta s'ha fos! I a més a més, deprimir-se! I ara com collons busco entre tota la merda amb la bombeta fosa? I ni ententar-ho! Ni intentar trobar la puta alfombra! Oh, no, com vols que busqui? La bombeta està fosa.. Mira, mira, clic, clac, està fosa, no canvia! No puc buscar..

Emparar-se en aquesta puta merda d'argument! Quin personatge, no? Aquesta idea de manca de pragmatisme, de confusió dels termes, de la fe extrema que correlació implica causa, una fe tan cega que ni els sentits et convencen.

Però home, no està fosa, no veus que brilla?

Si, ja, però mira, clic-clac, no canvia, no canvia..

Ratpenat (Ultra II)

Fer servir un ratpenat per fer radiografies.

 Agafar un ratpenat i conectar-li electrodes al cervell, no sé, amb una tecnologia molt avançada poder llegir de la seva ment els impulsos associats a les ones emeses i així poder veure la imatge radiografiada. Aquesta idea de donar la volta per fer alguna cosa fàcil. Complicar-se la vida. "No, no n'hi havia prou en fer radiografies normals, millor amb els ratpenats". Fer aquesta bajanada, aquesta absurditat, anar pel camí llarg sense que això t'aporti cap benefici extra. I justificar-ho! "Ah, ja, bé.. és que els ratpenats ja hi eren així que els hem aprofitat... Per què crear-ho si ja està fet, no?" Fer servir aquest argument místic i espiritual, com pretenent convertir-ho en un rollo new age, molt xungo. "Si! No es fii de les radiografies! La naturalesa és sàvia, vingui amb nosaltres i utilitzi ratpenats". I no sé, experimentar amb varies classes, hormonar-los, creuar races de ratpenats... Tot aquest tràfic, no? Ratpenats clonats al mercat negre, caça furtiva, ratpenats blancs de laboratori...

I al final tot per res, perquè acabi sense funcionar. "Sí, bé, és que al final hem vist que longitud d'ona que emet el rat penat és massa gran i no traspassa bé la pell.." Tot plegat, tot el show per acabar veient que no funciona! Increïble! No funciona! Fer radiografies amb ratpenats NO FUNCIONA! 

I com vols... I com pretenies que funcionés aquesta jilipollada!? Radiografies amb ratpenats! Què és aquesta puta merda!?

I indignar-se "no pot ser! hi ha hagut un error!" Un error amb els ratpenats. Donar la culpa a la naturalesa! Culpar la naturalesa per haver fet malament els ratpenats! "Jo tenia el negoci del segle! Jo el tenia! I tu, tu vas fer malament els ratpenats!"

Que estúpid no el tio? Quina barra, a sobre no ho accepta. Segur que és fill únic el puto radiòleg. 

Preludi

El vent sobre l'herba, grills, les fulles d'un arbre, les passes furtives d'un gat, el brunzit d'una mosca, un tro d'una tempesta llunyana... Què més? Concentra't... L'espetec d'una porta, el crepitar del foc, el ressonar d'unes passes, el dring d'unes copes, la calidesa d'una veu... No, no és això. Concentra't, concentra't!

Funcionava. La seva oïda s'havia aguditzat. Però no prou, encara no. Necessitava concentrar-se. Oblidar-se de tota la resta i poder desxifrar així tot el que sentia. S'havia entrenat anys, ho podia fer.
I la concentració el va fer trontollar, trontollar i trontollar fins a caure. No li va fer mal. No ho va notar. Ho va sentir. Va quedar eixordat. No trigà a tornar la calma, no hi va haver cap mena d'eco, l'estança no era més gran que una comuna petita típica. I era petita, molt petita. Va sentir un gruny, algú emetent un so de dolor...? No, no algú, ell. No, no de dolor si no d'indignació. Havia oblidat lligar-se a la cadira. Ves a saber en la posició que havia quedat, si més no esperava no haver caigut al forat on podia acabar afogat i ni adonar-se'n. Drogar-se d'aquella manera tenia riscs. Un perill relatiu, de fet. No era el més freqüent, calia patir més per si després d'allo seria capaç de recuperar els sentits com els tenia, o pitjor, si els tornaria a recuperar d'alguna manera. Alguna errada i la droga passava a convertir-se en verí. Si malgrat tot això l'efecte era el desitjat, podia passar el més terrible de tot.

Les va començar a sentir, la veu, les veus. Amagant-se, d'esquitllentes, de reüll, furtives, borroses, en l'ombra.
 Murmurant-la.

I així la va saber. La veritat, tota la veritat.

Futurisme anacrònic

Vivim en un món futurista, va dir. La nostra capacitat d'anticipar l'esdevenir fora de l'esfera purament científica és nul·la. No tenim imaginació. No concebem el futur amb dinamisme. El futur no és si no la repetició del present. S'ha arribat, dins el nostre cervell, a aplicar l'immutable a la quotidianitat. No és que no existeixi el progrés, si no que aquest ve de sorpresa. Ningú s'ho espera i ningú s'ho planteja. Que el futur hagi de ser uniforme al present implica que el passat ha de ser també uniforme, així que tot és acceptat perquè tot el que existeixi és perquè sempre ha existit, no es pot concebre la idea de la novetat.

I d'aquí cent anys enrere igual, i fa mil anys endavant igual. Viviem en el futur i viurem al passat.

I la paradoxa és que si passés això aquest discurs seria impossible. Futurista no tindria contingut.