Un home gras. Amb unes cuixes grosses, uns braços grossos, una panxa grossa. En definitiva, GROS. No el tio que viu al bar i s'aguanta la cervesa a la panxa, aquella membrana tensa i inflada, no, sino el típic prototip de tio gras americà, molt més molsut que l'autòcton dels bars, molt més tou, molt més gelatina. Un d'aquests tios grassos, un tio amb una panxa pitjor que d'embarassada, un tio d'aquells que fa anys que no es troba el melic.
Doncs bé, un dia algú (tampoc algú llunyà, un amic seu o un conegut) li diu "se t'ha descordat la sabata". Instintivament el gras mira cap abaix però és incapaç de veure's els peus, la protuberància li impedeix, fa com una mena d'ombra, fins i tot. Té les cames ben blanques.
Total, que aquell dia duia xancles. I l'amic ho deia per les xancles. No s'havia adonat que no hi havia manera que el gras verifiqués els seus peus! No s'havia adonat que allò en aquell context era una broma de gras. No s'havia adonat de la panxa enorme, no! No l'havia vista! El fill de puta ho deia per les xancles! I a sobre li diu com molt afectat, com adonant-se del que ha fet "oh, oh, no..! si era per les xancles...". I es passa tot el dia disculpant-se molt, tota l'estona, constantment. Al gras li és igual, a ell li ha fet gràcia i tot. Però l'altre no para, no para el pesat. I es nota que sí, que realment li sap molt de greu, que considera el que ha fet com un acte menyspreable, s'avergonyeix d'ell mateix. El cabró no s'adona que així el que fa és rebaixar el gras i rebaixar l'estatus de gras encara més. No s'adona mai de res el capullo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada