Alegria

Avui criticarem a mort això: "Vivim atrapats en la rutina, la societat ens asfíxia."

No sé de qui provenen les difamacions, no sé qui és l'il·lustre pensador que va textualitzar aquest sentiment de buidor que, segons diu el tòpic, impregna a la nostra societat. Ens manca un sentit, un fi.

Deixeu-me dir que més enllà de si algú realment es sent identificat amb l'escrit a sobre tinc totalment clar que jo no.

Vull constatar que no estic gens d'acord amb aquesta filosofia de vida del trobar satisfacció en l'amargor. Sí, la societat ens asfíxia. El fet d'haver identificat el culpable (que en el fons és un ent abstracte i del qual tu formes part) pot ser un alleujament. Sí, estem atrapats. Volem sortir però no podem perquè és impossible, és el fat reservat per nosaltres i l'hem de dur amb orgull i resignació.. i amb la consciència tranquil·la.
Però malgrat que tant el victimisme i l'inevitable ens eximeixen de responsabilitat ( i això ho fa tot una mica més lleuger),  per molt que et justifiquis i adoptis filosofies de vida manelistes el que és un fet és que no deixes de ser un pringat. Sí, un pringat. I això no ho dic jo (bé, de fet si que ho dic), si no que ho diu el propi pringat, aquell que propaga la idea generalitzada de que la vida és una merda, i amb la vida es refereix la seva vida. En el fons, aquell que es queixa.

En el que jo no estic d'acord es en que tot això sigui immutable, encara que pensar-ho ens pot fer sentir millor.  I apreteu-vos els cinturons que ara ve el missatge moral i us dic com heu de viure la vostre vida...! No, es conya. Tampoc passa res per ser un pringat, jo mateix considero que ho he estat durant èpoques. No dic que fos inevitable, però m'ha fet arribar on soc: on ja no m'hi considero.  No em desagrada la meva rutina i no tinc cap queixa, i no per resignació, si no per alegria.