Preludi

El vent sobre l'herba, grills, les fulles d'un arbre, les passes furtives d'un gat, el brunzit d'una mosca, un tro d'una tempesta llunyana... Què més? Concentra't... L'espetec d'una porta, el crepitar del foc, el ressonar d'unes passes, el dring d'unes copes, la calidesa d'una veu... No, no és això. Concentra't, concentra't!

Funcionava. La seva oïda s'havia aguditzat. Però no prou, encara no. Necessitava concentrar-se. Oblidar-se de tota la resta i poder desxifrar així tot el que sentia. S'havia entrenat anys, ho podia fer.
I la concentració el va fer trontollar, trontollar i trontollar fins a caure. No li va fer mal. No ho va notar. Ho va sentir. Va quedar eixordat. No trigà a tornar la calma, no hi va haver cap mena d'eco, l'estança no era més gran que una comuna petita típica. I era petita, molt petita. Va sentir un gruny, algú emetent un so de dolor...? No, no algú, ell. No, no de dolor si no d'indignació. Havia oblidat lligar-se a la cadira. Ves a saber en la posició que havia quedat, si més no esperava no haver caigut al forat on podia acabar afogat i ni adonar-se'n. Drogar-se d'aquella manera tenia riscs. Un perill relatiu, de fet. No era el més freqüent, calia patir més per si després d'allo seria capaç de recuperar els sentits com els tenia, o pitjor, si els tornaria a recuperar d'alguna manera. Alguna errada i la droga passava a convertir-se en verí. Si malgrat tot això l'efecte era el desitjat, podia passar el més terrible de tot.

Les va començar a sentir, la veu, les veus. Amagant-se, d'esquitllentes, de reüll, furtives, borroses, en l'ombra.
 Murmurant-la.

I així la va saber. La veritat, tota la veritat.